L’efecte fisiològic que provoca l’alçada (hipòxia) en l’ésser humà s’ha relacionat amb la millora del rendiment físic.

La hipòxia és un estat fisiològic en el que existeix una menor absorció corporal d’oxigen, el que provoca una limitació en el rendiment aeròbic. A mesura que l’alçada augmenta, el cos és capaç d’absorbir menys quantitat d’oxigen i la concentració en sang disminueix (saturació arterial d’oxigen). Això provoca una menor disponibilitat per a oxigenar músculs i sistemes orgànics provocant una limitació del rendiment físic en determinades intensitats sub-màximes i màximes. Aquestes són les bases de l’entrenament en hipòxia.

Com utilitzar l’entrenament en hipòxia?

A partir de la percepció de que els esportistes que residien en zones d’altitud tenien destacats rendiments en proves de resistència aeròbica, es va començar a estudiar com utilitzar la hipòxia per millorar el rendiment esportiu. S’ha descrit que la disminució de la captació d’oxigen per l’organisme estimula la resposta hematopoètica (augment de glòbuls vermells) i amb això millora el transport d’oxigen internament. Amb l’increment de valors com l’hemoglobina incrementa l’hematòcrit, el que possibilita la millora del rendiment aeròbic. Si tenim la possibilitat de transportar més oxigen als músculs podem millorar la capacitat de rendiment aeròbic i endarrerir l’us prioritari del metabolisme anaeròbic.

S’han descrit diferents mètodes d’entrenament en hipòxia. Activa o passiva. Crònica o intermitent. En funció del nivell de l’esportista, de la resposta individual a la hipòxia o el tipus d’esport, s’ha d’orientar una programació per a que aquest mètode d’entrenament sigui eficaç. No totes les intervencions en hipòxia són iguals ni aporten el rendiment desitjat. Tot entrenament prescrit en hipòxia ha de ser individualitzat en base a la pròpia evolució i resposta de l’esportista..

Quan utilitzar l’entrenament en hipòxia?

L’estímul de la hipòxia és un estímul intens, agressiu que busca crear adaptacions fisiològiques orgàniques i perifèriques (musculars). La individualització de l’entrenament és clau per incloure protocols d’hipòxia en l’entrenament anual. En principi, és un mètode específic intensiu que es pot incloure en fases de descàrrega intensiva. En funció de l’esport, de l’experiència esportiva, dels objectius de preparació i del nivell es pot programar la hipòxia activa o passiva. La hipòxia passiva té com a objectiu fixar-se en l’increment de la sèrie vermella (oxigenació interna: augment de l’hematopoesi). Pel contrari, la hipòxia activa (entrenant en hipòxia) busca millorar aspectes musculars com la tolerància o l’aclariment del lactat, l’increment de la intensitat d’esforç i millorar la via anaeròbica.

Actualment els mètodes d’hipòxia intermitent són els més utilitzats per la comoditat que aporta en poder-la combinar amb entrenaments a nivell del mar o en les condicions de vida diària.